Benvinguts a

Coses de pac

Per compartir algunes idees, vivències i xorrades que em passen pel cap o pel carrer o al tren. Blog gestionat amb el WordPress.

www.flickr.com
Este és un mòdul Flickr que mostra fotos públiques de coses de pac. Crea el teu propi mòdul, si vols aquí.

Pàgines

Núvol d'etiquetes



linux user #441306

Articles recents

Arxius

Comentaris recents

Bicicleta

Blogroll

Fotos

Massalfassar

Personal

Ubuntu

Meta

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons.

Prova

Totalitarisme familiar

Enviat el divendres 11 de gener de 2008 per Pac

El meu amic Ximo Cádiz publicà al periòdic Levante d’esta setmana unes interessants reflexions sobre les famílies que reproduesc ací.

Totalitarisme familiar
Fa 2.500 anys, en l´antiga Grècia, el pensador presocràtic Anaxágores va plantejar que el Sol era una massa de ferro candent i la Lluna una roca que reflectia la llum del Sol. Els sacerdots d’Atenes el van acusar d’impietat i el van condemnar amb uns dels pitjors càstigs possibles, l’exili. La llibertat de pensament i de comportaments no ha estat mai una virtut de la religió. Des d’aleshores als nostres dies les religions de distintes civilitzacions i èpoques han mantingut una vessant excloent comú i persecutòria (en la immensa majoria dels casos) que en aquests dies la jerarquia catòlica espanyola representa de manera fefaent i entusiasta.
S’han reunit milers de persones a Madrid el dia 30 de desembre per a «defensar a la família», però el que realment ha hagut és una concentració per reclamar un model únic de família que invalida i denigra qualsevol concepte de convivència familiar que no siga el que propugna El Vaticà: la família heterosexual i amb fills. Quan els líders religiosos demanen als governants i als poders polítics (a Espanya, a Itàlia o als Estats Units o en altres països amb altres confessions) que les lleis civils siguen respectuoses amb la seua proposta de família el que realment demanen és que només és vàlid un model, el seu, i que la resta d’estructures familiars no poden ser objecte de cap mena de reconeixement legal o social. Però en aquest cas els discursos de García- Gasco, de Cañizares o Rouco (amb la complicitat del Partit Popular) anaven més enllà. Ara resulta que no fer el que ells propugnen és un atac a la Declaració dels Drets Humans, a la Constitució i dissol la democràcia. Com en l’època de la Inquisició catòlica, com en els països on la sharía es la llei de l’Estat, els bisbes i cardenals espanyols tenen la veritat absoluta i indiscutible. Això és molt greu. Això és el pas previ del pensament totalitari.
Les polítiques del Govern socialista adreçades a les famílies no han restringit en cap cas la dignitat, els drets, les ajudes o el reconeixement de cap família siguen tradicionals, monoparentals, reconstituïdes, homoparentals… ans al contrari, amb les reformes legals i mesures de suport s´ha reforçat a la família, les famílies en plural, ara hi ha més ajudes que mai per a les famílies (des de les ajudes per naixements o la Llei de Dependència) i s’ha ampliat el concepte de família integrant realitats que existien des de fa temps i que tenen la mateixa dignitat i legitimitat que la resta, sempre des del respecte absolut a les llibertats individuals.
Crec que la situació actual no és sostenible. Cal que afloren les discrepàncies internes del catolicisme, cal que s’escolten més les crítiques de nombrosos col·lectius cristians que tenen una idea realment respectuosa amb la diversitat social sense renunciar a defensar els dogmes de la seua fe. Una societat democràtica ha de reconèixer la pluralitat i acceptar que hi ha persones creients (de diferents cultes) i altres que no ho són, però, al mateix temps ha de vetlar per a garantir que ningú impose el seu paradigma. Tothom té dret a fer proselitisme però ningú té dret a imposar i excloure. I d’altra banda, cal una revisió de les relaciones entre l’Estat i les religions, començant per la majoritària i acabant en les emergents o minoritàries. Totes mereixen el mateix respecte i un tracte proporcionat al que representen. Des d’aquestes premisses els acords entre El Vaticà i l’Estat espanyol no es poden mantindre. No es pot burlar l’aconfessionalitat que estableix l’article 16 de la Constitució de 1978 i el concordat amb El Vaticà és un privilegi insostenible en la societat espanyola del segle XXI.
El govern de Rodríguez Zapatero i la majoria progressista del parlament espanyol s’han atrevit a actuar i legislar des de la raó, des de la llibertat. Els bisbes i cardenals espanyols, com van fer amb Anaxágores els sacerdots d’Atenes, els han condemnat i amenacen amb la fí del món, però, afortunadament, han passat molts segles i ara i ací no valen les inquisicions ni els totalitarismes. Davant els seus excessos hem de mostrar fermesa democràtica i fer-ho amb més llibertat, més raó, més respecte; precisament els valors que ells neguen.
*Responsable del grup de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals del PSPV-PSOE.

Pertany a Denúncia, General | Sense comentaris »

Deixa un comentari

Per favor: Els comentaris estan moderats i això pot retardar la publicació del teu comentari. No cal que tornes a reenviar el teu comentari.

copyright © 2oo6 Coses de pac | Gràcies al Wordpress