Fa temps que el meu amic Ximo em va demanar que li ensenyara a anar en bicicleta. Però ha estat després de l’estiu de 2006 que ha estat de viatge per l’Europa civilitzada, que va tornar més decidit que mai a aprendre a anar en dues rodes.
Jo mai havia ensenyat ningú a dominar la tècnica d’una pràctica tan bàsica i necessària en la infantesa com anar en bici, però Ximo no sabia i calia ensenyar-li.
Però clar, quan t’encares a un adult i li dones una bicicleta, doncs el subconscient et traïx, ja que pressuposem que sabrà anar, o dominarà l’equilibri, o sabrà frenar… i quan un adult vol aprendre és per té mancances en tots estos aspectes.
En vista del compromís adquirit vaig demanar a Fer del Col·lectiu València en Bici que si em podia facilitar un petit manual, que vaig estudiar i aplicar fil per randa:
Com ensenyar a anar amb bici a una persona adulta
El mètode és simple:
* Utilitzar un camí lleugerament inclinat (l’ideal és un carrer asfaltat d’un parc, però també existeixen carrers tranquils que poden valdre).
* Baixar el selló de manera que els peus arrosseguen pel sòl (la bici ideal per a aprendre és una plegable, però també una bici de quadre de “dona”).
* L’alumne arranca en el pendent suau, arrossegant els peus en el sòl que fan funció d’estabilitzadors. Aquest exercici es repeteix fins a aconseguir l’equilibri separant i alçant progressivament les cames. Al llarg d’aquesta primera fase, l’alumne ha d’aprendre a frenar i a mirar sempre cap a davant.
* Una vegada aconseguit l’equilibri, donar suport els peus primer sobre un pedal i després sobre els dos. En aquesta fase, encara gens de pedalar.
* Ara que s’ha adquirit l’equilibri en línia recta i en corba, l’alumne comença a pedalar sense ajudes, frenant lleugerament i fent força sobre els pedals.
* Aprenentatge de l’arrencada sense ajuda i sense embranzida. Ara podem passar a una zona plana. Si hi ha dificultats, tornar al carrer inclinat i que l’alumne arrencada amb els frens lleugerament accionats perquè d’aquesta forma haja de fer un esforç per a llançar-se. L’arrencada es fa dempeus, la bici entre les cames, primers un peu sobre el pedal alt, impuls cap a davant per a arrancar la bici (explicar bé aquest moviment), i una vegada que la bici arranca, l’alumne s’asseu, posa l’altre peu sobre l’altre pedal i només llavors es posa a pedalear.
Les regles d’or són:
* No ajudar mai a l’alumne subjectant-li.
* Fer-li progressar a poc a poc sense que tinga por.
* Fer-li aconseguir l’equilibri amb les cames separades; l’error més freqüent és el de voler aprendre l’equilibri pedalant.
Per a alumnes especialment difícils potser puga resultar útil començar amb un tàndem. Les sessions duren una hora i a la tercera, normalment, ja s’aconsegueix l’equilibri.
I el resultat fou més que sorprenent, en poc més de dues hores, Ximo ja ciclava tot sol!
Primer vídeo, les primeres propulsions, amb els peus. I no era fàcil al principi…
Segon
Tercer
després de dominar bé l’equilibri, i a poc a poc anar pujant les cames a l’alçada dels pedals, sense adonar-se’n, va començar a pedalar
Quart
la primera propulsió és la més crítica, ja que et jugues l’equilibri, una vegada aconseguida una mica de velocitat, tot és més senzill, encara que s’ha de frenar, girar el manillar, mirar al front… i no caure
Cinqué
5 comentaris »
