L’activitat creativa i d’investigació del meu amic Cristòfor de Picassent ha fet que desistisca de publicar-li les seues creacions al meu bloc.

I li he creat un bloc per a ell sol, on poder organitzar a poc a poc tot el que m’envia, que no és poc

Doncs si voleu saber més coses de l’horta, de l’albufera i de les seues gents, dites, costums i parlars, feu-li una visita a

El Racó de Cristòfor

Salut i llengua!

Les dues històries que a continuació vaig a contar, al mig amic, mal comptat, ben trobat Enric, gent que no es de got i ganivet, ben parit i ben criat i que viu a Paiporta i porta el pa, li les hauré de dedicar gràcies a l’atenció que ell m’està prestant.

21-11-07
Avui ha telefonat un mig amic mal comptat, ben trobat i la meua ajuda m’ha demanat perquè un tornallom m’ha propossat. “De dilluns a diumenge ja t’ho esmente i acte seguit jo li conteste: al dilluns tothom li fuig, el dimarts fesols amb naps, el dimecres menge nespres, el dijous dia de xurra, el divendres figues tendres, dissabte em faig l’aixovar i me’n vaig al ball i el diumenge me’n vaig a jaure que ve plovent. “Molt bé” m’ha dit, “si el ponent no la mou i el llevant no la plou i si no sents dir l’arc de Sant Martí de matí l’aigua ja està ací, l’arc de Sant Martí de vesprada l’aigua ja se’n va, al meu camp del pla haurem d’anar a birbar (llevar les males herbes), que quatre brosses hem de llevar: serrets, xufera, gram i boba.

A l’endemà un altre camp que fa camutxoc (acabar en punta) i que a la Soroixa tinc jo a xarugar (voltejar la terra a un costat per airejar-la fent servir el cavall i la xeruga -punxo en forma de pala de gaidó) hem d’anar. I també l’haurem de mantornar (xarugar al través) i al cavall la canya li hem de plantar perquè animal vell a darrer amo enganya.
A dos dies passats en un hort entrarem a genollons a collir codonys, codonys collits, en la punta dels dits.
A quart dia hem arribat, a regar frau part d’altre hem d’anar (un frau si, altre no), i com a este pas no cal vara i les puces no ens piquen les cames “si vols vore un carro anant parat a cagar”.
El divendres per acabar, com que tant ens ha lluit el treball anirem a entaular (aplanar la terra desfent els terrossos o terrons de terra amb una mena de post de fusta per poder així facilitar, per exemple, el collir les olives i de pas esclafar les brosses roïnes com una mena de birbatge.
I ja per acabar de moliner canviaràs però de lladre no t’escaparàs. I com diuen a Beniparrell “cadascú va per a d’ell”. I ja que m’has fet el tornallom, amague el llom. I com diuen a Picassent, “quedar mal o quedar bé, tot és quedar”. I ara tu sol t’has d’apanyar, doncs ara sí que me l’has clavat.

22-11-07
Avui de matí la família amb bicicleta volíem anar i el camí cap a l’Albufera hem agafat a veure si algun pardal vèiem volar i de pas per unes hores poder xalar – passar-ho be a Castelló, a Picassent xalar era anar a un bar que es deia el Xala – , doncs anam, anem, anemon, amone, nem-hi, som-hi, au he dit i al cap d’una estona érem allí.
Furonejant per aquells camins un carro hem vist i a les xiquetes he dit, peladilles si voleu veure un carro anant pareu-vos a cagar, a continuació ànecs molt variats hem començat a trobar, hem vist el més típic que és el collverd, després el boix, l’escabuçonet, el bragat, el siverd, el piulo, el coa hem vist amagar, amb l’excursió continuant hem vist passar a tots els ocells que ara vaig a esmentar: fotges de bec roig i bec blanc, polles d’aigua, vequerudes, coetes i garces reials, al cap i a la fi molts pardals hem pogut observar, hem xalat molt, i molt contens hem tornat

P.D. Espere Enric que t’haja agradat el que t’he dedicat. Amb molt de carinyo des de Picassent i dolces, els collons m’espolses.

19-11-07
Aquest matí en alçar-me, aviat m’he adonat que el temps s’havia girat. En despertar-se les perles fines, uns entrepans els he preparat per omplir “l’andorga” (panxa a Villar del Humo). Acte seguit ens hem pentinat i les pellises hem agafat. En deixar-les a l’escola, al forn he fet cap i menjant carinyets i rossegons he acabat. Per cert, aquest forn té alcavó (Cambreta que hi ha immediatament damunt l’olla o cavitat del forn de coure pa, i serveix per torrar-hi ametles, cacau, pasta, etc., i per posar-hi llenya a eixugar).
Camejant ràpid he anat abans que a la darrera taula l’aigua arribés, i guaita per on al girar un cantó, amb un conegut de Silla m’he trobat. “Home, sillero, que fas per ací que tens la cara més dura que un caldero?”. “Home, ja ho diuen al meu poble, que de Silla a Picassent se’n va la mala gent”. “Vinc a parar la mà i arreplegar uns dinerets que a mi i a uns amiguets la rifa ens ha sorprés. I com solen dir a Reial de Montroi a gallina per barba, caiga qui caiga. I així podrem deliberar (pagar despeses d’alguna cosa entre vàries persones) un viatge que hem preparat”.
“Has vist quin oratge s’ha girat? Ja ho diuen a Silla que quan Cullera fa capell i Corbera li contesta, pica espart i fes cordell. O com bé i paregut diuen a Reial de Montroi, quan matamón s’emborrasca i la murta fa capell llaurador ves-te’n a casa pica espart i fes cordell.”
“Saps que et dic, que com a Dos Aigües també diuen cuando la sierra del Ave se pone la montera, llueve aunque Dios no quiera.”
“Molt, bé, doncs com diuen a Montcada, me’n vaig a xaure (dormir).

18-11-07
Avui com deia un company muntanyenc hem procurat per omplir els ànims de vida abans que la vida d’ànims que no tinguem, ha estat bonic, hem passat per la vida sense massa soroll, com es regracia la tranquil·litat de portar a terme una activitat amb caliu reivindicatiu amb els teus. Alguns xiquets han armat un poc d’escama al pujar per damunt de les voreres, és l’edat, què hem de fer, el més important de tot és, que els que venen al darrere nostre, avui una vegada més han mamat uns valors de tolerància, ordre, comunitat, país, equilibri, poesia, etc., i encara que ara no en són conscients per que tenen molta juguesca a sobre, el dia de demà encara que siga a mena de record o vivència aquets valors viscuts marcaran en gran part la seua manera de viure i la seua manera d’encarar la vida, però d’això se n’adonaran d’ací uns anys, que bonic el ser jove, penses que tot perdura, quina il·lusió, però després te n’adones que res no torna a ser igual, que les coses no esdevenen d’igual manera ni amb la mateixa intensitat. Avui també he retrobat un amic que a hores d’ara ho és mig, la vida és així, algunes persones som així, perdem amics i en fem de nous pensant en trobar el millor amic i després ens donem compte quan parlem amb el nostre estómac (ésser) del que costa tindre amics de la mena que siguen, mitjos o sencers i el poc que costa perdre’ls.

A rel de dedicar-li un article als coneixements lingüístics de Cristòfor, el meu amic de Picassent s’ha animat, i ara porta una llibreteta per escriure allò que li ve al cap, i a poc a poc cara el teclat, com a bon escriba modern, va enviant-me les seues creacions.

He decidit dedicar-li una categoria pròpia per anar publicant allà, amb el seu permís, les cartes que m’envia, i que fins ara les afegia com a comentari al que jo feia. Espere que aprenguem bona cosa i que les paraules amb les que ell ens il·lustra, les fem pròpies i les usem.

Que en fruïu!

Mig amic, mal comptat, ben trobat, ahir després d’aguaitar a les coses de Pac em va vindre una miqueta, miquiua, miconiua, mica, micoteta, miquiniua d´inspiració i vaig cavil·lar que per poder deixar anar la imaginació i poder escriure cap cosa amb un poquet de trellat, el millor era omplir el budell, i per que no m’aixampés el bou i em quedés baix taula ja que enjorn he d’alçar-me per guanyar-me la pataqueta o el pa de llongo, vaig decidir agafar el montant i moure al camp a preparar-me un bon postre, i com que el que hi ha al camp és de tots així ho vaig fer. Agafí el cabàs de set quartons que feia servir per collir i les alicates per no fer malbé les taronges al collir-les a manroc i el vaig omplir amb colmo, tot seguit vaig agafar una taronja de terra i vaig estacar les alicates de collir fins el fetge, després les vaig escatar amb un paper d’alumini que em trobí a terra de l´entrepà d’algun collidor, i com que elles ja eren prou lluentes i ja començava a fer remor i fred em vaig posar un corfoll que portava i vaig anar fent marxa cap al cau. Quan tornava i per estar més a raser vaig agafar un altre camí, i em vaig dir, no canvies les sendes velles per les no velles, per sort trobí uns llauradors arreplegant els encisams que acabaven de collir, en tenien diversos feixos carregats al remolc dels quals agafí un manoll i vaig fer cap a casa. En arribar vaig amanir una bona amanida, enciamada, encisamada o ensalada com millor et faça el pes, després vaig fregir un grapat de creïlles, patates o tromfes que tenia a casa, un poc de carn matada que no morta, perquè com bé diuen les males llengües, pobre animalet que entra per la boca d’un altre, i un ou de dos rovells ben deixat caure, i per rematar-ho 10 gallons de taronja o dos mitges parts d’una, i com que em vaig ativacar tant, m’entrà ois, per que com tu saps no cal que m’empapussen a mi, i ja fartet, i per si de cas perbocava m’en vaig anar al tombo o xafar l’orella. Espere que açò que t’he escrit t’haja agradat, fes dels meus defectes els teus afectes pel que fa a les errades d’escriptura, si em faig l’ànim un altre dia ben llustrós que m’he quedat i molt bé que m’ha provat aquet apet faré un altra vegada el bayarri que solen dir per aquestes rotglades, i com ma mare sol dir, judies a l’horta fes foc i tanca la porta, o com solen dir els castellans, cuando el grajo vuela bajo hace un frío del carajo, bona nit mig amic.